Website de Palau Solità i Plegamans

APUNT HISTÒRIC DE PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS

Miquel T. Rocabruna

El nostre municipi es troba enclavat entre dues serres formades per suaus turons, entre les quals discorren a traves d'una plana les rieres de Caldes, la de Sentmenat i el Torrent, unint-se les dues darreres gairebé en el mateix punt a la riera de Caldes la qual porta les seves aigües ja fora del nostre municipi al riu Besos.

El fet de ser una zona humida per aquests tres eixos d'aigua que abans he esmentat, ha fet que la plana fos rica com a terra de cultiu i antigament ho devia ser per la pastura cosa que ha fet que l'home des de el nostres coneixements històrics més antics sempre hagi viscut a les nostres contrades.

En tenim testimoni per les restes arqueològiques trobades del Paleolític i del Neolític; destrals, burins i puntes de fletxa entre d'altres. Sobretot en diferents indrets de les serres, llocs elevats des d'on devien tenir una bona visió de la plana que els devia donar seguretat i a més poder guaitar els animals per baixar a caçar-los.

De totes maneres el testimoni més important que ens va deixar l'home d'aquells temps va ser un menhir “la Pedra Llarga”, una pedra de forma majestuosa, d'una alçada de dos metres i mig visibles, (la seva alçada total és desconeguda). Aquest menhir va donar lloc a una llegenda. La llegenda explica la història de la masovera de Can Cortès i el pont del Diable de Martorell. Hem de pensar que a aquests monuments megalítics dels quals desconeixem la seva finalitat (observació astrològica, lloc de reunió per a fins rituals, senyal o fita), popularment també són conegudes com a pedres del Diable.

De l'època del bronze també tenim diversos exemplars d'olles, igualment de l'època dels ibers i dels grecs hem conservat vestigis de gerretes d'ofrenes, un morter i una pedra de molí, tot plegat demostra com he esmentat abans que l'home sempre va ser present en el nostre poble. D'època romana hem conservat la via romana que passa pel nostre poble i va marcar l'antiga configuració del nostre municipi en petits assentaments que es varen anar desenvolupant al costat d'aquesta via que avui coneixem com a camí reial, aquesta creua el municipi fins arribar a Caldes de Montbui important vila d'aquella civilització per les aigües termals.

Caigut l'Imperi romà, el territori va patir la invasió àrab. El fet que estiguem en una zona fronterera (la serra prelitoral; Sant Llorenç del Munt, Puig de la Creu, el Farell, els Cingles de Bertí i el Montseny), fa que el nostre territori sigui un indret insegur i això fa que a vegades caigui a mans dels carolingis i altres dels musulmans.

Una vegada el territori entra en una certa estabilitat i seguretat es comença a repoblar i a formar parròquies sota la protecció dels grans Monestirs. El nostre municipi queda sota la tutela del Monestir de Sant Cugat però el que ara coneixem com a Palau-solità i Plegamans es va gestar a partir de dues parròquies amb els seus propis territoris molt ben definits fins els nostres dies, Santa Maria de Palau-solità i Sant Genís de Plegamans, el 955 Palau-solità ja surt documentat i el 962 ho fa Plegamans.

Un pergamí del 1068 esmenta altre cop Santa Maria de Palau-solità i també fa referència a La Sagrera. Les sagreres són el petit nucli de cases que envolta les esglésies. La Sagrera de Palau-solità es una de les més ben conservades del nostre país. El document també parla de masos dispersos. L'església de Santa Maria fou consagrada el 1122 per el bisbe Oleguer un any abans el 1121 havia consagrat l'església de Sant Genís també vorejada de masos dispersos. El nom de Plegamans li ve donat pel llinatge d'uns personatges il•lustres, el més important del qual va ser Ramon de Plegamans (1194 – 1240) veguer i batlle de la ciutat de Barcelona i lloctinent del rei, el seu fill Marimon de Plegamans també fou veguer de la ciutat de Barcelona, el Castell o casa forta de Plegamans era el centre de la quadra de Plegamans. Els orígens del Castell els trobem en una torre de defensa que posteriorment es va tancar mitjançant muralles i creant un pati quadrat central. Al llarg dels segles va patir diferents ampliacions i modificacions, i és en el segles XIV i XV que passa a mans dels pagessos i es transforma en una important casa de conreu. L'edifici que coneixem avui va ser restaurat fa pocs anys. Tambè en aquelles èpoques, concretament el 1511, el mestre d'Artés pinta el retaule que podem contemplar a la capçalera de l'altar Major de Santa Maria i que és una joia del gòtic català.

Entre els anys 1150 i 1160 es constitueix la Comanda Templera de Palau- solità. En el segle XIII el rei Jaume I la posa sota la seva protecció passant a ser la Comanda més important del regne de Catalunya i Aragó. El 1317 és incorporada al Gran Priorat de Catalunya. Actualment només es conserva d'ella un gran mur i la Capella de Santa Magdalena.

A poc a poc es consolidada la repoblació en el municipi. La població augmenta amb la construcció de nous masos, els més antics són Can Cladellas i Ca l'Abundàncies (on s'hi pot contemplar a la portalada l'escut dels senyors de Plegamans) del segle XIII, la masia de Can Padró construïda el segle XIV, les masies de Can Duran, Can Puigoriol, Can Cerdà, Ca l'Arimon , Can Riera i Can Cortès són del XV, i Can Grau i Can Ral van ser construïdes el segle XVI. Algunes d'elles pot ser que fossin construïdes abans o són construïdes sobre restes més antigues.

Si bé les dues parròquies segueixen funcionant de forma independent fins l'actualitat, l'any 1698 és una fita històrica perquè es va adquirir una masia que es va destinar a Casa del Comú (casa consistorial) donat que les reunions es feien en el camp amb els inconvenients que això deuria comportar.

És també en la segona meitat del s.XVII i part del XVIII que Catalunya té un important creixement econòmic i demogràfic a les zones rurals i és quan en el nostre poble es construeixen els barris del carrer de Dalt i el del carrer de Baix, que ja podien haver estat antics assentaments romans ja que es troben partits per el camí reial o l'antiga via romana.

El 1850 amb la construcció de la carretera es forma el barri de les cases noves i és on es va desenvolupar l'activitat menestral de la població. En aquest nucli hi havia els flequers, els ferrers, els basters, els fusters, els barbers i la major part de les botigues del poble. El 1880 arriba el tren a Palau el famós “Calderí” que més que per traslladar passatgers servia per portar productes del camp i sobretot les pedres que s'extreien de la muntanya del Farell i que es transformaven amb les llambordes de la ciutat de Barcelona.

El 1890 es construeix una fàbrica tèxtil en el municipi, que sobretot quan el 1917 passa a mans del senyor Antoni Estruch canvia radicalment la vida a la majoria dels nostres habitants amb una millora econòmica molt important, ja que pràcticament a cada família hi ha membres que hi treballen, sobretot amb la incorporació de gran nombre de dones,el fet ajuda a les famílies que abans vivien pràcticament només del camp i ara també rebien ingressos de la indústria.

Els anys vint arriben els primers estiuejants que durant dècades en arribar l'estiu transformaven la vida del poble, un dels primers estiuejants en arribar va ser en Josep Mª Folch i Torres, escriptor de masses a la seva època i que avui tenim en el Castell la seu de la Fundació que porta el seu cognom i el dels seus germans, Manuel, Lluís, Ignasi i Joaquim. Tots ells van destacar per les diverses activitats que van desenvolupar al llarg de la seva vida.

El 1936 va ser cremada l'església d'època romànica de Sant Genis de Plegamans, que queda totalment destruïda. Un cop es va acabar la Guerra Civil es va construir una església nova, entre els anys 1942 i 1944 es va alçar la nova construcció feta per l'arquitecte Puig i Boada, deixeble d'Antoni Gaudí. La nova església es va construir al costat de la carretera i molt a prop de l'alzina de Can Padró, un nou passeig les uneix.

Els anys setanta i vuitanta, després d'aguantar bé les primeres grans embranzides urbanístiques en el poble es comencen a desenvolupar urbanitzacions i polígons industrials que canvien radicalment la seva fisonomia rural. En aquesta època també cau malalta l'alzina centenaria de Can Padró, catalogable com a arbre monumental i símbol del municipi, la seva mort va ser un cop molt fort per a tot el poble per què sota l'ombra de la seva immensa copa s'hi havien reunit els membres dels antics ajuntaments, s'hi feia l'envelat per la Festa Major, a l'estiu s'hi ballaven sardanes i la quitxalla hi anava a jugar, actualment una de nova intenta suplantar-la i esperem que d'aquí uns anys sigui tan majestuosa com la seva predecessora.

Actualment el nostre poble torna a viure importants canvis urbanístics i de creixement que esperem siguin fets amb seny i pensant amb les generacions que ens venen al darrera.